Estils de còmic

Línia clara

La línia clara és un estil d'historieta d'origen franc-belga, que es caracteritza, com indica el seu propi nom, per la definició exacta de la línia, així com pel cultiu de la narrativa clàssica i el còmic de génere.

Característiques

Des del punt de vista d'Hergé, el terme "línia clara" no és només un estil gràfic, sinó que també fa referència al guió, de tal manera que tots els elements del còmic (grafisme, enquadraments, diàlegs, rètols) contribueixin a aconseguir la màxima comprensió de la història. En general, solen predominar els següents trets:

• Delimitació de les figures mitjançant una línia contínua i depurada.
• Absència de tons intermedis, taques de negre i efectes d'ombra i llum.
• Aplicació de l'efecte màscara, és a dir la combinació d'uns personatges gràficament caricaturescos amb un entorn realista, com també succeeix en el manga clàssic hereu d'Osamu Tezuka.
• Respecte a la narrativa clàssica, tot i que no excessivament encotillada en el muntatge dels plans (vinyetes) .
• Amor a la Historieta de Gènere, especialment a la historieta d' aventuras.

Orígens

El principal referent de la línia clara és Hergé, però l'Escola de Brussel·les o Escola de Tornai està composta per altres autors com Edgar P. Jacobs (Blake i Mortimer), Jacques Martin (Alix) i Bob de Moor (Barelli). Altres autors, com François Craenhals o els espanyols Gabriel Arnao o Miguel Calatayud poden també adscriure a la mateixa.

Ressorgiment

En els anys vuitanta, la línia clara va ressorgir i es va transformar gràcies a autors com Joost Swarte, Ever Meulen, Ted Benoit, FLOC'H i Yves Chaland. Més clàssic és Yvan Pommaux.

A l'Espanya dels anys 80, la revista d'historietes Caire (1981), editada per Rafael Martínez i Joan Navarro, es va presentar com a defensora d'aquesta tendència estètica, aglutinant al voltant seu a un nodrit grup d'autors, dels quals Jesús Cuadrado destaca a Mique Beltrán, Guillem Cifré, Max, Micharmut, Sento i Daniel Torres. Tots ells serien hereus tant de l'anomenada Escola Bruguera com de l'Escola Valenciana. Per la seva banda, la catedràtica Francesca Lladó considera que els tres dibuixants més significatius d'aquesta variant hispana de la Línia clara serien Pere Joan, Roger i Scaramuix, encara que també s'adscriu a la mateixa a Baxter, Kiko Fira, Pere Fortuny, Hernán, Madorell, Roger, Torrent o Daniel Torres.

El 1984, es va celebrar l'exposició "Tintín a Barcelona" a la Fundació Joan Miró, contra la qual Jordi Bernet, Jesús Blasco, Javier Coma, Juan Cueto, Román Gubern, Víctor Mora, Ricardo Muñoz, Enric Sió, Suay, Maruja Torres i Josep Toutain havien carregat en el "Manifest contra l'exposició Tintín i Hergé" al diari el País, i per extensió contra la línia clara. Altres experts com Ludolfo Paramio i Juan d'Ors la defendieron i durant uns anys, editores com Norma, Complot, Arrebato o La General va seguir apostant per aquest estil

Últims anys

En l'actualitat, compta amb representants com l'anglès Garen Ewing, autor de la saga Les aventures de Julius Chancer o, en un terreny més costumista, l'espanyol Calo.