Bandes sonores

Teoria Seleccionar la realitat

ENQUADRAMENT
COMPOSICIÓ
PUNT DE VISTA I PLANS ENFOCAMENT
IL·LUMINACIÓ 

ENQUADRAMENT

“La fotografia és un sistema de selecció visual. En el fons, tot consisteix en emmarcar una porció del con visual mentre s'està en el lloc apropiat i en el moment apropiat. Com els escacs o l'escriptura, consisteix en escollir entre vàries possibilitats determinades, però en el cas de la fotografia el número de possibilitats no és finit sinó infinit.”

HENRI CARTIER-BRESSON

Quan mirem a través d'una càmera el que fem és seleccionar d'entre tot allò que tenim a l'abast. Aquesta selecció i la manera com fem que la càmera miri les coses implica donar una visió determinada d'aquestes. Quan capturem un fragment de la realitat visible, el que fem és conferir importància a quelcom. Aquest fet sempre comportarà deixar d'altres coses sense ser mostrades, sense ser seleccionades o capturades.

Hi ha tota una sèrie d'elements que determinen la manera de mostrar les coses amb la càmera, la manera com fem la selecció: l'enquadrament, la distància respecte a l'objecte, el punt de vista. També hem de tenir en compte que les càmeres amplien les possibilitats visuals que té el nostre ull: pot abraçar angles més amplis, evitar perspectives, controlar la llum, l'enfocament, etc. L'ús de tots aquests elements conformarà imatges amb una determinada capacitat significativa i amb una determinada estètica.

ENQUADRAMENT 

 Les  càmeres  capturen  imatges  amb  uns  límits establerts, generalment, de forma rectangular. La selecció, doncs, ve limitada per un marc que també limita la nostra visió en el moment de fer la captació i decidir què és allò que hi fem sortir, on posem els límits, com fem que una sèrie d'elements siguin finalment visibles en la imatge capturada i d'altres no. Aquesta operació és l'enquadrament, que provoca que un fragment de la realitat visible sigui posat dins d'un quadre (requadre  o  marc),  sigui  emmarcat  i,  per  tant,

convertit en una imatge limitada, bidimensional, capturada (mirada) des d'una posició i un punt de vista concret. Podem dir que, tot i que en la imatge resultant (ja sigui fotogràfica o videogràfica) hi identifiquem els elements que també veiem en la realitat visible, aquesta no és exactament una representació d'allò real sinó un producte d'allò visible generat a través de la selecció que fem mitjançant l'enquadrament.

  L’ull humà observa un espai sense límits, però en la càmera l’enquadrament està limitat per quatre costats, per tant, cal escollir el que volem incloure i el que exclourem del nostre marc fotogràfic.
Observem aquestes dues imatges. Fàcilment podem veure la gran diferència del missatge  entre  una  imatge  o l’altra segons el seu enquadrament. Per aquest motiu l’enquadrament és un dels elements més importants a considerar, ja que segons el que triem estarem donant un missatge o un altre molt diferent. No podem oblidar que una fotografia o un vídeo no deixa de ser un llenguatge de comunicació i, com a tal, pot dir les coses d’una forma o altra.

CAMP I FORA DE CAMP

L'enquadrament determina allò que veurem d'un referent real, és una selecció d'un espai concret de la realitat visible. Al mirar una fotografia nosaltres sabem que, més enllà dels seus límits, allò que nosaltres veiem té una continuïtat.

A diferència del que succeeix amb els mitjans de captació visuals, la visió directa humana no emmarca els objectes, sinó que explora l'entorn fins percebre allò que es desitja o els punts d'interès de la realitat. La utilització de la càmera, en canvi, implica una selecció de l'espai enquadrat i suposa deixar part de la realitat fora de l'enquadrament. Allò que es veu en l'espai enquadrat es diu que es troba en camp, perquè resta dins el camp de visió de la càmera, mentre que allò que queda fora se l'anomena genèricament fora de camp o espai off.

En sentit estricte, el fora de camp és allò que l'espectador creu que hi ha fora del quadre basant-se en la informació d'allò que veu dins el quadre. És l'espai off, espai invisible que envolta allò que és visible i n'és continuïtat. Aquest espai, encara que invisible, no és neutre i sense significat, ja que l'espai off pot ser silenciat a consciència (per censura), o pot ser precisament posat de relleu per omissió. La presència del fora de camp és detectada sovint per l'espectador mitjançant la recurrència, per exemple, a les mirades dels personatges presents al quadre.

 La possibilitat de suggerir el fora de camp desitjat mitjançant l'encertada selecció d'allò que es mostra al quadre, converteix la càmera en un instrument manipulador i creatiu de gran potència. Manipulador, perquè pot presentar en imatge indicis d'una realitat inexistent segons la intenció de l'emissor, que poden ser presos com a prova de l'existència d'una realitat suggerida. Creatiu, perquè en l'aplicació del llenguatge visual es poden crear situacions en la ment de l'espectador, mitjançant la selecció i combinació de parcel·les enquadrades de realitat.

FORMAT

La tria del format és un altre factor comunicatiu important. La majoria dels elements fotosensibles (pel·lícules o sensors d’imatge) tenen un format rectangular i hi haurà, per tant, la possibilitat de triar un enquadrament horitzontal, vertical o inclinat; cada un d’ells transmet sensacions diferents i té el seu camp d’aplicabilitat. L’enquadrament horitzontal suggereix quietud i tranquil·litat; el vertical suggereix força i fermesa; i l’enquadrament inclinat transmet dinamisme i força, i sol utilitzar-se com a recurs ocasional per a ressaltar aquestes qualitats en el motiu de la imatge.

L'enquadrament, a part de triar un fragment de realitat, també ens determina com estaran ordenats els elements capturats, la seva ubicació dins del marc de la imatge i la relació i espais que hi ha entre ells. Podem retratar o gravar una persona i escollir que la seva cara quedi al bell mig de la imatge amb molt d'espai al voltant, però també podem fer que quedi en un angle o ubicada en un costat de la superfície de la imatge. La composició determinarà l'estètica i també, en molts casos, la significació que atribuïm als elements que apareixen en la imatge i a aquesta en general.

La composició d'una imatge és, en certa manera, un art, i com a tal no existeixen limitacions que facin que una determinada composició sigui millor que una altra; no obstant això, basant-se en els elements comuns coneguts respecte a la manera com els éssers humans percebem i subjectivem les imatges, s'han documentat una sèrie de guies que cal conèixer i tenir en compte per a millorar la transmissió dels elements objectius i subjectius del tema i motiu de la imatge a l'espectador. L'ésser humà, quan percep una imatge sol fer-ho d'una determinada forma i en un determinat ordre; a més, existeixen certs aspectes en una imatge que ajuden a captar en general l'atenció del cervell i que solen evocar certes sensacions o sentiments.

En les cultures occidentals, derivat dels sistemes d’escriptura, les  persones acostumem a mirar de dalt a baix i d’esquerra a dreta (en les cultures àrabs i orientals dependrà igualment del seu sistema d’escriptura). A més, la mirada no es mou normalment de forma uniforme sinó que se sol detenir en certs punts espaiats al mateix temps que avança pel recorregut que estigui seguint. En aquests punts és on es concentra per defecte l'interès de l’espectador i és on hem de col·locar el motiu que desitgem ressaltar en les nostres imatges.

És important repetir que no existeixen regles rígides i molt menys respecte a on s’han de col·locar els objectes dins de l’enquadrament, no obstant això, és important conèixer alguns recursos l’eficàcia dels quals està demostrada i que poden ser d’utilitat per a ressaltar el motiu o transmetre diferents sensacions.

CENTRE D’INTERÈS

En tota escena hi sol haver un motiu (allò que desitgem destacar, el centre d’interès) i fons (allò que envolta, decora i/o dóna sentit al motiu). Per ressaltar el motiu, cal omplir l’enquadrament, és a dir, fer que un objecte sigui present en l’escena; d’aquesta manera exclourem de l’enquadrament (desenquadrament) altres objectes que puguin distreure l’atenció de l’espectador sobre el que s’ha seleccionat. També és important en l’enquadrament deixar un cert marge al voltant del motiu per a no 'ofegar' la imatge. Aquest marge actuarà com a marc del motiu i, per tant, normalment haurà de ser, a més, igual per tots els costats de la imatge.

LÍNIES DOMINANTS 

D’altra  banda,  cal  tenir  presents  les  línies  dominants  i

utilitzar-les per a dirigir l’atenció de l’espectador, no desviar- la. Es pot trobar una línia gairebé en qualsevol cosa. Una de les normes més populars de la composició es basa en la repetició de les línies i objectes, especialment quan el tema és una estructura. Les línies poden ser, horitzontals, verticals,

corbes o obliqües. Les diagonals i línies en "S" són molt més interessants que les línies paral·leles, s’utilitzen per imprimir un cert moviment a les fotos.

La línia de l'horitzó sol ser una referència visual clau per a l’ésser humà. Normalment aquesta s’ha de mantenir recta, horitzontal. La percepció d’una línia de l’horitzó inclinada sol cridar l’atenció i, si no està justificada, dóna a l’espectador la sensació que els objectes cauran cap a aquest costat, cosa que no sol produir bones sensacions. No és convenient col·locar-la en el centre vertical de la imatge sinó a dos terços (per dalt o per baix), ja que si es col·loca la línia de l’horitzó al centre s’obtindrà una imatge descriptiva, inexpressiva; mentre que en baixar-la o pujar-la estem prevalent el cel, el mar o la  terra com a fons (o fins i tot motiu) de la imatge.

Un altre cas típic són les línies diagonals que sovint es formen en les imatges: per exemple, la barana d’un passeig, una vorera, un camí... tots aquests elements formen línies dominants en la imatge i poden, per tant, ser utilitzats per a conduir l’atenció. Un recurs habitual és col·locar aquestes

línies en les diagonals de la imatge fent-les coincidir amb una o més cantonades de la mateixa; així, l'ull recorrerà aquestes línies des de les cantonades als centres d’interès ajudant a dirigir cap a ells l’atenció de l’espectador. En tallar les línies dominants amb un dels costats de la imatge, aquesta sembla interrompre’s bruscament, mentre que en portar una línia a una cantonada dóna la sensació de continuïtat.

REGLA DELS TERÇOS

Segons la regla dels terços, una imatge es divideix en nou parts iguals utilitzant dues línies  imaginàries paral·leles i equiespaiades de forma horitzontal i dues més de forma vertical, i recomana utilitzar els punts d'intersecció d'aquestes línies per distribuir els objectes de l'escena. Els quatre punts d’intersecció són els que major atenció rebran de l’espectador. A causa d’això,

podrà deduir-se igualment que el motiu no ha d’anar centrat en l’enquadrament sinó que és preferible desplaçar-lo lleugerament, ja que així s’obtenen imatges menys simplistes, més atractives i que ajuden l’ull a recórrer els punts d’atenció.  

LA MIRADA I EL MOVIMENT

La mirada d’un ésser  humà traça una línia dominant imaginària a la imatge de gran força expressiva que ha de ser respectada i destacada. Quan la persona   està   mirant   cap   a

alguna cosa, ha d’obrir-se l’enquadrament situant la persona en un costat i deixant un espai lliure (aire) davant d'ella per ser ocupat per la seva mirada.

Així mateix, una persona o objecte en moviment també descriu una línia dominant imaginària que és la seva trajectòria i que també pot tenir gran força expressiva. Quan el motiu estigui entrant en l’escena és convenient deixar-li un espai lliure (aire) davant perquè sigui ocupat per la seva trajectòria i destacar l’efecte de moviment.

PUNT DE VISTA

L’ésser humà, per la seva pròpia constitució física, està acostumat a veure les coses des d'aproximadament 1,60 m d’altura i de front. Les imatges així es capten de forma clara i descriptiva, si bé no aporten cap originalitat. La variació del punt de vista o angulació aporta perspectives diferents amb elements inesperats que sovint capten més l’atenció. És per això que existeixen infinitat de recursos en aquest sentit. És important estudiar el motiu i l’escena buscant punts de vista innovadors i/o més atractius per a l’espectador. L'enquadrament, el fora de camp i la composició vindran determinats per la posició de la càmera. El punt de vista des del qual capturem un fragment de realitat ens determinarà la manera de veure aquesta realitat i també la relació que establim amb ella. Un dels elements que determinarà el punt de vista serà la posició en horitzontal i vertical respecte a allò que captem, així parlem dels següents angles o plans:

FRONTAL o MIG: la càmera està just davant i a la mateixa alçada de l'element captat.

TRES QUARTS: s'agafa l'element una mica de costat.

PERFIL o LATERAL: l’element és captat pel lateral.

PICAT: el punt de vista de la càmera és superior a l’element captat. Ajuda a destacar la petitesa de certs objectes, ja que proporciona un punt de vista de superioritat. Alhora és contraproduent el seu ús en persones (especialment nens) o animals, precisament perquè ajuda a veure’ls com a inferiors, els resta importància i, a més, pot deformar les proporcions del cap respecte al cos.

CONTRAPICAT: és la perspectiva contrària al picat, és a dir, consisteix en fotografiar un motiu des de baix cap a dalt i ajuda a ressaltar la grandiositat d’un element. Se sol utilitzar per a edificis o monuments. Deforma la perspectiva accentuant-ne aquest efecte com més a prop se sigui del motiu.

ZENITAL: la imatge es pren en un angle totalment perpendicular (de dalt cap a baix) respecte al terra, és a dir, a 90º. És el picat absolut.

  NADIR: la càmera o el punt de vista és just a sota, és el contrapicat absolut.
PRESA A RAN: la càmera capta la imatge a ran de terra o de l'objecte. Acostuma a sorprendre l'espectador ja que els humans no solen col·locar-se a aquest nivell de visió.

PLANS

Un altre element important sobre el punt de vista serà la distància de la càmera (de l'ull que mira) respecte a l’objecte o subjecte captat. Això determina la manera com veiem els elements (amb més o menys detall, destacant-ne una part...) però també la relació entre nosaltres i ells, no és el mateix fotografiar o filmar una persona a certa distància que acostar-nos-hi molt amb la càmera, molt més del que normalment algú s'acostaria a aquesta persona que no coneix gaire. Això pot provocar certes sensacions o idees sobre l'element fotografiat. La distància també determinarà la part d'un elements que podem fer encabir a dins de l'enquadrament, si estem lluny el podrem agafar en la seva totalitat; si estem a prop, només parcialment. Segons   aquesta distància, distingim els següents plans:
PLA DE DETALL: mostra un objecte o part d'un objecte o subjecte sobre el que es vol cridar l’atenció. Destaca elements       petits que, amb un altre tipus de pla, passarien desapercebuts. Normalment s'incorpora com a pla d'inserció dins d'una narració. Ens dóna una informació molt detallada i remarca una importància sobre aquell fragment de la realitat.

PRIMERÍSSIM PRIMER PLA: mostra una part del rostre o del cos d'una persona. Potencia el valor dramàtic. Transmet més intimitat i confidencialitat  que el primer pla. Quan es tracta d’un rostre, la imatge queda tallada

aproximadament pel front o per damunt de  les  celles  i  just per sota del llavi.

PRIMER PLA: presenta el rostre sencer o, com a molt, amb l'espatlla. És un pla molt expressiu, psicològic i dramàtic, ja que permet percebre el somriure, el temor... S’acostuma a utilitzar per captar al màxim les expressions facials. En els discursos televisats, per exemple, s’utilitza en moments en què es vol donar una forta càrrega emocional al que està dient la persona que parla.

PLA MIG: presenta la persona tallada per la cintura, és a dir, de mig cos en amunt. Interessa la reacció del personatge davant una realitat. És el més proper que es pot realitzar amb l’objectiu normal de la càmera, ja que a distàncies més curtes es corre el risc de distorsionar la imatge.

PLA AMERICÀ O TRES QUARTS: els límits superior i inferior coincideixen amb el cap i els genolls de la persona. És un enquadrament molt cinematogràfic, que s'utilitzava sobretot als westerns per oferir la cara i el revòlver de l'actor.

PLA SENCER: els límits inferior i superior de la pantalla coincideixen amb el cap i els peus d'un o dos personatges. Interessa l'acció. 
PLA  DE  CONJUNT:  abraça  un  petit grup  de  persones.  Interessa  l'acció.  Presenta una relació entre  els personatges. La persona més important queda encaixada dins d’un espai, però amb prou marge de moviment. 

PLA GENERAL: mostra un escenari ampli en el que s'incorpora una persona o grup de persones que ocupa un terç o una quarta part de l'enquadrament. Situa els elements en el seu entorn. L’entorn té tanta o més importància que els mateixos objectes o subjectes. 

GRAN PLA GENERAL: mostra un gran paisatge o una multitud. L'entorn és més important que la persona. Normalment té valor descriptiu, però pot adquirir  un valor dramàtic quan es pretén destacar la petitesa d'un ésser en una multitud o enfront de la natura. Els personatges es veuen molt allunyats, petits, imperceptibles o directament no es veuen.

L'enfocament permet captar les imatges nítidament, fent que els contorns dels elements, la incidència de la llum i les gradacions tonals quedin clarament definits. La càmera fa la mateixa operació que fa el nostre ull. A través de les lents, fa que la llum que entra convergeixi en un punt i després es torni a dispersar. La gran diferència entre la nostra visió i la de la càmera és que el nostre ull enfoca constantment, allà on concentrem la mirada els elements queden enfocats. Altrament, amb la càmera, es pot controlar l'enfocament, es pot decidir si allò que la càmera capturarà estarà més o menys enfocat. L'enfocament o el desenfocament poden ser efectes pretesos que modifiquen la captura d'imatges i que ens fan veure la realitat visible diferent de com la podem veure amb els nostres ulls. Aquest efecte pot provocar una distorsió general de la imatge, en pot variar les sensacions, pot fer-nos destacar més uns elements (els enfocats) que els altres (els desenfocats), pot crear jerarquies entre ells.

L'enfocament depèn essencialment de la distància a la què la càmera està situada respecte als diferents elements que apareixeran en la captura. Segons diferents factors, que ja s'explicaran més endavant, la càmera pot concentrar l'enfocament en un punt determinat. Els punts que en la realitat estiguin per davant o per darrera d'aquest punt poden quedar desenfocats. La profunditat de camp és l'espai  en profunditat captat per la càmera amb nitidesa, i permet establir relacions entre els elements situats en diferents termes. Direm que hi ha poca profunditat de camp quan un element està enfocat però els que hi ha immediatament pel davant o pel darrera no ho estan. La profunditat de camp pot tenir moltes aplicacions; per exemple, pot aïllar elements o fer que concentrem l'atenció en un element concret.

36

Tot i que en fotografia i cinema (excepte el 3D) treballem amb imatges bidimensionals, hi podem distingir un espai en profunditat, podem localitzar un primer, un segon, un tercer terme... La composició escollida ens permet també jugar amb les relacions que poden establir els elements que estan a diferent distància: el primer terme pot jugar en contrast amb el segon o a la inversa. La profunditat de camp també ens ajudarà a crear aquest joc de significacions entre els diferents espais en profunditat de la imatge.

El primer gran recurs artístic de l’enfocament selectiu és clar: destacar l’element enfocat (el motiu) davant totes les altres coses que estan desenfocades (fons). Aquest recurs és molt poderós a l’hora de fixar el centre d’interès de la fotografia.  

L’enfocament selectiu no deixa de ser una aplicació d’una reduïda  profunditat de camp. Per a fotografiar o filmar paisatges, en general, és preferible una gran profunditat de camp per incloure tots els detalls

amb nitidesa a totes les zones de la imatge. No obstant això, per al retrat o per a captar un detall, sol ser preferible una profunditat de camp limitada perquè només allò que interessa aparegui nítid.

L'obtenció d'una imatge fotogràfica o videogràfica depèn de la captació que es fa de la llum d'una determinada escena. La llum és la que conforma la imatge però també la que determina l'aspecte que tindran els elements de l'escena que estem  mirant. Segons les condicions de llum, veurem l'escena d'una manera o d'una altra. Diferents il·luminacions comportaran la captació d'imatges diferents d'un mateix referent. La captació d'unes condicions lumíniques o d'unes altres pot contribuir a definir unes determinades formes en la fotografia o a atorgar-li tota una sèrie de connotacions. Amb la càmera també es pot controlar la captació de la llum, fet que ens permetrà  variar la percepció de la imatge.

És molt important tenir presents els diferents tipus de llum solar, ja que poden produir diferents tipus d'ombres i matisos afectant a la percepció de les textures i els volums:

La llum del migdia és una llum dura, intensa i que elimina les ombres, la qual cosa afecta negativament la percepció del volum i els matisos de la superfície dels objectes. En general no sol ser bona per a la fotografia.

La llum del matí il·lumina amb tons frescos pastel i difumina normalment els detalls llunyans.

La llum del capvespre il·lumina lateralment i amb tons daurats i càlids produint ombres tènues i subtils que fan ressaltar la textura dels objectes i el seu volum.

Les estacions i el temps meteorològic també són factors decisius. L'important és ser conscient de la il·luminació en cada moment i el seu efecte sobre la imatge de manera que es pugui intentar contrarestar-lo (pe. amb il·luminació artificial, amb un filtre...) o simplement canviar de lloc o de punt de vista per a realitzar la presa en millors condicions.

TEXTURA 

En la nostra societat existeixen cada vegada més elements que utilitzen textures falses: superfícies plastificades que imiten fusta o marbre, papers pintats que imiten estucats de paret, etc. Plasmar la textura en una imatge significa atorgar-li més realisme i la il·lusió òptica de tridimensionalitat. Saber captar la  textura d’un objecte és molt important per a poder transmetre una visió real del mateix. D’altres vegades, però,  interessarà dissimular la textura per a transmetre una idea menys real de l’objecte captat.

En imatge, la textura és, lògicament, una il·lusió òptica. La sensació de textura li atorga a la imatge una capacitat comunicativa extra. A través d'ella reconeixem com és la superfície dels objectes. Mitjançant la textura podem reconèixer si aquests són

llisos o arrugats, suaus o aspres. En la vida real, la textura es capta amb el sentit del tacte. Si parlem d’imatges, aquesta es captarà mitjançant el punt de vista i la  il·luminació adequada.
La direcció de la llum més adequada per a ressaltar la textura és la que incideix sobre el motiu des d'un costat, és a dir, la il·luminació lateral. La llum lateral potencia la sensació de textura mitjançant les ombres que la rugositat del motiu projecta. Una llum lateral dura crea grans contrastos entre ombra i llum que fan destacar la textura  dels objectes. Una cara mostrarà les seves arrugues i imperfeccions; una paret, els diferents materials amb què ha estat confeccionada, etc.
LLUM DURA (o directa): és la llum que prové directament del sol en un dia assolellat o d’un únic punt de llum artificial com un flash o un focus. La llum dura és aquella que origina ombres en els objectes destacant-ne el volum i marcant molt bé el seu contorn. És una il·luminació amb molt "caràcter" i no resulta fàcil aplicar-la. Com més lateral sigui  aquesta  llum,  millor  ressaltarà  la textura. 
Pel contrari, una llum plana o difusa  ajuda a dissimular la textura dels objectes. A vegades resulta  necessari no destacar la textura dels objectes per tal que aquests semblin més llisos. Això resulta pràcticament obligatori quan volem amagar les arrugues o les imperfeccions de la pell en plans tancats.
LLUM DIFUSA (o indirecta): és la llum que il·lumina els objectes sense produir grans       ombres       ni       contrastos. S’aconsegueix aquest tipus de  llum quan el sol no il·lumina directament els objectes en un dia assolellat, sinó que ve “rebotada” d’un altre objecte clar (gràcies al filtratge d'una cortina, per exemple). És també la llum que il·lumina els objectes en un dia ennuvolat o la que prové d’un tipus de focus especials anomenats “softlights” o mitjançant l’ús de difusors blancs col·locats davant dels focus normals. En no tenir tant contrast, aquesta il·luminació permet treballar amb més comoditat i menys problemes tècnics. La llum difusa suavitza el contrast i redueix la sensació de textura i relleu en la imatge. Com més plana (frontal) sigui aquesta llum, més difuminarà la textura dels objectes i rebaixarà el relleu fent-los més plans.

COLOR 

El mateix que podem destacar de la llum ho podem dir dels colors. En fotografia i vídeo no es juga simplement amb la captació dels colors reals, sinó que es juga amb ells a l'hora de seleccionar l'enquadrament per a provocar certes sensacions o evocar aspectes simbòlics.

Per tal de ressaltar el motiu és convenient buscar un contrast de to i/o color entre el motiu i el fons. També és convenient simplificar la composició, buscar fons uniformes i pocs colors molt marcats a la imatge; evitar els fons plens de detalls que puguin distreure l'atenció. En general, és més impactant una imatge amb pocs elements i pocs colors molt contrastats que una altra amb molts elements entre els quals no en destaca cap sobre la resta.

La saturació de color evoca intensitat i els tons suaus, tranquil·litat. La quantitat de colors i la seva gamma afecta també la percepció de l'espectador i les sensacions que se’n poden evocar. Finalment, la fotografia en blanc i negre és també molt impactant i ajuda a ressaltar millor els contrasts i les variacions tonals (per exemple, de la pell). Per altra banda, la manca de color evita que aquest distregui d'altres

recursos   expressius   com   la   forma,   la   textura,  l'expressió d'una cara...

GLOSSARI

AIRE.  Espai de la imatge que queda buit d’elements.

ANGULACIÓ (o PUNT DE VISTA). L'angulació fa referència a la diferència entre el nivell en què es troba la càmera a l'hora de la presa i el de l'element que es fotografia o s'enregistra. Així s'han determinat les angulacions:

 Angle normal o neutre: L'eix de la càmera és perpendicular als elements. Angle picat: la càmera es troba per damunt de l'element (també s'anomena angle de presa alt). Rep el nom d’angle zenital o picat absolut quan s’enfoca verticalment cap a baix. Els personatges semblen empetitits, com indefensos. S’usa per accentuar el dramatisme i amb finalitat descriptiva.

    Angle contrapicat: la càmera enregistra un element des de baix, des d'un nivell inferior (també s'anomena angle de presa baix). S’anomena angle nadir, el contrapicat absolut, el punt de vista està totalment a sota del personatge. Posició que realça el personatge o l’objecte i tendeix a magnificar-lo.

    Angle inclinat: es produeix quan s’inclina la càmera en diagonal i es perd l’horitzontalitat. Es considera un angle aberrant. Pot produir sensació d’intranquil·litat i d’inseguretat en les espectadores i els espectadors. Encara que és força utilitzat en televisió per captar la mirada del públic.

CAMP. Espai vist per la càmera i limitat per l’enquadrament. Varia, lògicament, segons les dimensions del pla: com més gran és aquest, més gran és el camp visual.

 COMPOSICIÓ.   És   l'organització   de   tots   els   elements   visuals   a   l'interior   de l'enquadrament.

DESENFOCAMENT. Falta de nitidesa o definició de la imatge que es produeix per defectes d’enfocament. De vegades es realitza voluntàriament per tal de crear un efecte estètic o dramàtic, o senzillament per a seleccionar el motiu d’interès.

DESENQUADRAMENT. Efecte que es produeix quan la imatge queda descentrada i només n’apareix una part.

ENFOCAMENT. Operació que consisteix en seleccionar l’element o elements que apareixeran nítids dins de l’enquadrament. Dependrà de la col·locació de l’objectiu i vindrà determinat per la profunditat de camp.

ENQUADRAMENT. És la forma en la qual s'ordenen els objectes vistos, dins del que efectivament queda en un quadre.

FORA DE CAMP. Espai i elements que queden fora del camp visual de la càmera. És allò que hi ha més enllà del marc de la imatge, que no veiem però que suposem i imaginem. En moltes imatges el fora de camp no té cap importància però en d'altres es fa molt present: allò que veiem també bé determinat per allò que no podem veure.

PLA. El pla, determinat per l'enquadrament, fa referència a l'apropament que fa la càmera a un determinat element i, per tant, a l'aparició dins de la imatge de més o menys tros d'aquest element o elements. Els plans s'han ordenat a partir d'una categorització que pren com a mesura la figura humana i assenyala la porció que d'aquesta apareix a la imatge segons el seu allunyament o apropament.

Pla general: Enquadrament on l’espai és més important que els personatges. Gran  pla  general:  Enquadrament  on  l’espai  és  més  important  que  els personatges i aquests són imperceptibles o inexistents.

    Pla conjunt: Enquadrament on els personatges (de cos sencer) s’equilibren amb el fons: ni el fons ni els personatges són preeminents, sinó que queden igualats, formant un conjunt. En anglès, long-shot.
    Pla sencer: Enquadrament que presenta els personatges principals des dels peus fins al cap.

    Pla americà o tres quarts: Enquadrament que presenta els personatges principals tallats a l’altura dels genolls.
  Pla mig: Enquadrament que presenta els personatges tallats per damunt dels genolls, més o menys a l’altura de la cintura. En anglès, medium-shot.
  Primer pla (curt o llarg): Enquadrament des del pit o les espatlles fins al cap del personatge. En anglès, close-up.

    Primeríssim primer pla (o Gran primer pla): Enquadrament parcial del rostre, generalment des del front fins a la barbeta, tot i que encara pot ser més curt. Se’l coneix també com a big close-up, chocker close-up o extreme close-up.

 Pla detall: Enquadrament precís d’algun objecte.

PROFUNDITAT DE CAMP. Espai existent entre el primer i l’últim terme que queden enfocats en un mateix enquadrament; és a dir, espai que queda determinat pel camp visual on la imatge roman nítida.

REGLA DELS TERÇOS. La regla dels terços divideix una imatge en nou parts iguals utilitzant dues línies imaginàries paral·leles i equiespaiades de forma horitzontal i dues més de forma vertical, i recomana utilitzar els punts d'intersecció d'aquestes línies per

 distribuir els objectes de l'escena.

TEXTURA. És l'estructura de la capa superficial d'un material. Una imatge amb una la textura molt ressaltada, confereix realisme a l’objecte perquè estimula el nostre sentit del tacte. La textura, juntament amb el to i la forma, transformen els motius plans en imatges amb forta sensació tridimensional. Entre tots els factors que poden ressaltar la textura, el més important és, amb molta diferència, la il·luminació.