En les pel·lícules d'un mateix gènere podem establir relacions tant de contingut com de forma. Entre elles hi sol haver semblances de tema i de trama argumental, però també d'ambients recreats, de tipologies de personatges, de maneres de gravar i de concebre els plans i el muntatge... Els gèneres ens serveixen com a tipologia classificatòria dels films.
En molts casos no podem parlar de pel·lícules que pertanyin només a un gènere. En d'altres casos la classificació és complicada, ja que, més que a un gènere, les pel·lícules pertanyen a allò que s'ha anomenat cinema d'autor que mostra essencialment el món personal del seu creador.
EL CINEMA D’ACCIÓ O D’AVENTURES
El que caracteritza les pel·lícules d'aquest gènere són els fets i les accions realitzades pels protagonistes amb la finalitat d'aconseguir quelcom, després de passar una sèrie de proves o situacions.
En molts casos, les accions que es desenvolupen tenen la seva causa en lluites entre el bé i el mal, per tant, són pel·lícules en les quals hi sol haver un dolent i un bo. En les pel·lícules d'agents secrets, un altre dels temes favorits del cinema d'acció, la lluita entre contraris sol ser el plat fort de l'argument. Aquest contrari pot ser un individu concret, un grup o organització o, fins i tot, un país.
En d'altres casos l'enemic és una catàstrofe natural o sobrenatural, temàtica de molt èxit a principis de la dècada del 1970 i que s'ha anat repetint segons les circumstàncies socials. Aquest tipus de pel·lícules suposaven l'augment de l'acció, del ritme i dels efectes especials.
Als anys vuitanta apareix una nova nissaga d'homes d'acció, ràpids, musculosos, armats fins a les dents, que normalment utilitzen la força bruta, les accions contundents per aconseguir els seus fins (Arnold Schwarzenegger, Bruce Willis).
Aquest tipus d'herois han anat en augment, i a les pel·lícules d'aquesta tipologia se’ls ha afegit en els últims anys les arts marcials, les noves tecnologies com a arma i com a enemic, i els efectes especials generats a partir de les possibilitats de l'animació i la simulació.
Enmig d'aquesta barreja d'acció i tecnologia, han aparegut també alguns herois no tan sofisticats, molts més propers a la realitat, que no destaquen tant per la seva gran força sinó per la seva voluntat d'acció.
Els efectes i les noves tecnologies són una altra característica cada vegada més freqüent en aquest gènere.
La comèdia és un gènere que es caracteritza per la seva intenció crítica, satírica i fins i tot moralitzant. En ell s'ironitza sobre els problemes, les persones i el seu comportament. Es presenten les situacions de manera còmica perquè el públic acabi rient d'elles. Generalment, les històries contades solen acabar amb un desenllaç feliç o positiu.
La comèdia cinematogràfica entronca directament amb el teatre còmic, amb la farsa, la sàtira o el vodevil i també amb la pantomima. Fou un dels gèneres més explotat als inicis del cinema, quan aquest encara no parlava i basava gran part de la seva capacitat comunicativa en el gest i l'acció. En aquest moment van aparèixer grans personatges com Charlot o Buster Keaton.
Dins la comèdia ens podem trobar amb diferents variants o recursos: les històries estructurades a partir de gags o diverses situacions sense sentit, absurdes, insòlites, grotesques o burlesques, es pretén fer riure al públic; les pel·lícules plenes de pallassades, cops, patacades, plats trencats o desastres; les centrades en acudits, sortides enginyoses; l'humor basat en l'exageració de les situacions, l'esbojarrament o els equívocs; les que juguen amb la paròdia o la ridiculització de situacions que normalment són presentades com a serioses; les basades en l'humor cínic, els diàlegs i les referències i qüestionaments de la vida des de la ironia i la perplexitat.
Fonamentalment, podem dir que les històries es solen desenvolupar en interiors, utilitzant una il·luminació clara, brillant, diàfana, tot jugant amb els espais i els ritmes, cuidant els aspectes gestuals en la interpretació, els diàlegs, i les caracterit- zacions dels personatges.
El documental treballa a partir de la representació de la realitat, tot pretenent ser el reflex més o menys fidel d'una certa època, fragment històric, situació o problema social. Per tant, el documental es relaciona directament amb la història i amb els fets socials. El documental evita la invenció de la realitat però tampoc no n'és una reproducció en forma de reportatge. Podem dir que el documental i sobretot allò que s'ha anomenat el documental de creació, construeix un argument per a presentar-nos una realitat determinada. Per a fer el muntatge d'un documental s'utilitzen imatges gravades en viu d'esdeveniments o situacions reals, però no només hi apareixen imatges gravades directament sinó que hi pot haver elements simulats o preparats
expressament. La càmera busca, registra, documenta i construeix una narració particular dels fets.
El documental treballa a partir de fets coneguts, de dades, d'opinions, contrastant parers més o menys objectius, que s'han d'ordenar, se'ls ha de donar forma i un sentit narratiu. La forma final que s'atribueix al documental, allò que s'escull i la manera com s'ordena, pot acabar oferint un punt de vista determinat i particular sobre la realitat.
La diferència entre documental i reportatge es basa en part en el criteri d'objectivitat. El primer pot basar-se tant en
l'objectivitat com en la subjectivitat, tot fent valoracions analítiques, ideològiques, polítiques..., el segon pretén basar- se més en mostrar una realitat objectiva dels fets. Les formes també són diferenciades, ja que en el reportatge se'ns sol explicar la informació i els fets de forma narrada, hi ha algú que ens ho explica.
Són moltes les pel·lícules que han pres la guerra com a temàtica principal dels seus arguments. Totes elles han estat englobades sota l'epígraf de cinema bèl·lic que, a causa de la gran quantitat de films que aplega, es pot considerar gairebé com un gènere o subgènere a cavall del cinema d'aventures, el cinema històric i el documental.
És interessant veure com el cinema bèl·lic i els seus múltiples enfocaments s'han anat relacionant amb el moment històric i amb els diferents conflictes que ha patit el món al llarg del segle XX, optant en alguns casos per productes amb finalitats propagandístiques i de difusió ideològica o d'exaltació patriòtica i d'altres per una visió més humanista i antibel·licista.
EL CINEMA NEGRE O THRILLER
El cinema negre neix vinculat essencialment al context nord-americà. Així, la intriga domina generalment les trames argumentals d'aquest gènere.
Tot i els seus orígens vinculats al gangsterisme i als conflictes dels anys 1930, el gènere ha presentat diferents variants: el policíac pur, el thriller i els assassinats, el de gàngsters, l'espionatge, els clàssics de suspens (com els de Hitchcock), els basats en la màfia, el de lladregots i atracadors, la guerra de bandes, el d'agents especials o detectius privats, els drames judicials...
Tot i les variants temàtiques, hi ha element que es solen repetir: la violència, certa tipologia de personatges masculins (normalment els protagonistes són homes), el racisme, la intriga, els herois fora de la llei, la llei... Formalment, és important el ritme, la utilització de la llum, els clars i els foscos, les accions paral·leles, els primers plans o plans de detall, la presència constant del fora de camp, l’acompanyament de la música en moments tensos, l'ambigüitat dels diàlegs, entre d'altres.
El cinema dramàtic ens ofereix històries amb un alt contingut tràgic, on els sentiments, els problemes en la vida de les persones són els elements essencials de l'argument. Sol basar-se en el conflicte entre persones, mostrant-nos les seves relacions, conflictes, passions i desenganys sentimen- tals. Tot plegat pretén crear emocions i commoció entre el públic i ser espectadors de la vida i problemes dels altres. El drama prové del gènere teatral del melodrama i, en certa mesura, de la tragèdia literària.
Podem considerar el cinema romàntic com a variant del cinema dramàtic, molt més basat en les relacions sentimen- tals i amoroses, donant lloc en molts casos a l'idil·li, el fracàs, la impossibilitat o l'amor etern. Dins d'aquest gènere podem destacar diferents temàtiques: amors dissortats o conflictes amorosos, problemes familiars, problemes d'in- fants, problemes relacionats amb l'adolescència.
Cal destacar la major presència de les dones en aquestes pel·lícules, a diferència d'altres gèneres com el policíac o el d'aventures que històricament han estat protagonitzats per homes. També cal destacar el drama històric, basat en grans fets històrics o en fets de caràcter bíblic.
Els drames poden contenir elements d'aventura, moralitzants o crítics. L'argument sol tenir molts alts i baixos i moments dramàtics tensos, reforçats per la interpretació, pels contrastos fotogràfics i per la música, la qual sol tenir un paper important per a exaltar els sentiments de l'espectador. En aquest tipus de pel·lícules els espais, l'ambientació i la caracterització dels personatges solen ser molt importants.
Allò que caracteritza el cinema musical, però, no és la combinació de música i imatges, sinó la utilització de diàlegs cantats per a desenvolupar una història, part de la trama argumental o de les situacions que s'expliquen o es resolen a través de números musicals a vegades acompanyats de ball. El film sol tenir també una banda sonora impactant i significativa per a la història que es narra.
Es tracta essencialment d'un gènere creat per la indústria nord-americana, sobretot des dels anys trenta i quaranta. Hollywood promocionà aquest gènere combinant-lo amb les històries de caràcter dramàtic i les comèdies. Normalment, eren films que comportaven grans coreografies, on es combinava el cant, la música i el ball, això suposava en molts casos la utilització d'escenografies grandiloqüents, mobilitat de la càmera, ritme mogut seguint la música, una fotografia acolorida, un desplegament important d'actors convenient- ment vestits.
A Hollywood van aparèixer diferents parelles d'actors / cantants / ballarins que protagonitzaren tot un seguit de pel·lícules. En els mateixos anys es realitzaren produccions de caràcter més fantàstic, dirigides especialment als nens o d'altres que incorporaven els fragments cantats en accions quotidianes sense la necessitat de fer un gran desplegament de mitjans. A partir dels anys seixanta, la música rock i el pop començaren a ser utilitzades en els musicals, és quan apareixen pel·lícules ambientades en contextos urbans, protagonitzades per joves o protagonitzades per grups de música (com és el cas dels Beatles).
El western és un gènere eminentment americà. El western clàssic ens explica la conquesta de l'oest, la història i naixement d'Amèrica. Els costums, personatges i fets pertanyen tots a aquests territoris i a la seva història.
Els arguments relaten la història dels pobles del Far West, amb la presència dels indis, dels vaquers o grangers, i dels exèrcits americans. Els temes solen ser recurrents: la justícia, l'ocupació de territoris, la recerca de la terra somniada, l'aventura de l'or, l'enfrontament entre ramaders o grangers, la construcció del ferrocarril, la guerra civil, el joc i les juguesques... Els personatges també són recurrents: el cowboy, el xèrif, el vaquer dolent, el bandit, els indis, els segrestats, l'home bo que defensa la llei, el jugador, l'amo del bar... així com els ambients: el desert, el poble, el saló, l'estable, la granja...
EL CINEMA DE TERROR O FANTÀSTIC
Si el cinema obre les portes dels somnis, les pel·lícules de por les obren als pitjors malsons. Les ombres, els xiulets del vent, les portes que grinyolen i els crits de les víctimes ens han espantat durant molts anys. Les pel·lícules modernes, a més, hi han afegit els efectes especials més espectaculars, però les pel·lícules més terrorífiques encara són les que ens deixen imaginar les coses inexplicables.
Méliès ja va incorporar, en els inicis del cinema, aquella possibilitat màgica del mitjà, tot creant invencions amb les imatges, possibilitant l'aparició o desaparició d'elements i personatges. El mateix autor també va incorporar monstres en narracions fantàstiques o irreals. Méliès representà el primer graó cap aquell potencial imaginatiu de la imatge i el llenguatge cinematogràfic. Moltes de les primeres pel·lícules de por narraven llegendes populars, incorporaven éssers llegendaris, dimonis, bruixes, fantasmes i esperits. També parlaven de personatges mítics i de monstres terribles. Aquests elements ja els utilitzava Éttienne Robertson amb les seves Fantasmagories (1790), un dels precedents de la utilització de la projecció d'imatges per a crear por o temor entre el públic. Els inicis de les pel·lícules de por s'inspiraven en les novel·les de ficció del segle XIX. Els ambients eren localitzats en espais rurals o en espais tancats i foscos: castells, monestirs, ruïnes...
L'element essencial d'aquest gènere és la producció de temor, terror, horror, fàstic, angoixa, desig de rebuig o repugnància entre el públic, ja sigui mostrant elements estranys, a través de la intriga, a través de la por envers elements concrets: la mort, el mal, el patiment, etc. El cinema de terror sol jugar amb situacions sorpresa, intrigants, incertes, inusuals i estranyes o amb aquells elements que culturalment ens fan fàstic o han estat titllats d'anormals.
Es podria fer un recorregut des del cinema de l'expressionisme alemany, amb el conegut film de Murnau Nosferatu, passant per les temàtiques protagonitzades per personatges literaris com Dràcula, Frankenstein, l'home-llop o d'altres criatures estranyes, fins a les criatures extraterrestres, sobrenaturals o fruit d'invents humans.
Durant els anys seixanta i setanta del segle XX apareix un tipus de pel·lícules que fuig d'allò més fantàstic i sobrenatural per parlar d'elements estranys dins de la vida quotidiana, dins allò que s'ha anomenat 'el malson americà': l'aparició de quelcom estrany i perillós en una petita comunitat tranquil·la, ja sigui un assassí trastocat, un maníac homicida. D'aquí van aparèixer les carnisseries, els afers truculents, el desfici i el gaudi per allò fastigós i prohibit.
Aquest cinema requereix en molts casos la utilització de nombrosos i constants efectes especials, el control del ritme de la narració, per a generar la intriga, l'ambientació, el maquillatge i l'atrezzo, la il·luminació, amb jocs d'ombres, parts ocultes, i la música inquietant.
Està basat essencialment en ingredients de caràcter extraordinari i centrat en les possibilitats atribuïdes a la tècnica i a la ciència.
Aquesta base històrica del film pot adoptar un argument que els acosti a d'altres gèneres, com el d'aventures, el bèl·lic, el western, el policíac, el dramàtic, el documental...
